“Quan la tortura deixi de ser rendible, desapareixerà”
ÀLEX ROMAGUERA |
18/08/2012
[Només el darrer any, les denúncies per abusos policials s’ha disparat de manera alarmant a l’Estat espanyol. També ho ha fet el nombre de persones mortes sota custòdia policial, ja sigui durant els interrogatoris als calabossos o als diferents centres de reclusió. Tot plegat confirma el marc d’impunitat que regeix el sistema penitenciari i les pràctiques dels cossos i forces de seguretat, que, a l’empara de la incomunicació i de l’aïllament, utilitzen el maltractament físic i psíquic com a eina de repressió habitual. D’aquest dramàtic relat, en dóna fe el moviment basc Salhaketa (Denúncia), dedicat a donar suport i a reivindicar la dignitat de les persones detingudes, les preses, les expreses i les seves familiars. Un dels portaveus, l’historiador Carlos Hernández, expert en l’estudi de la tortura sexual, ressegueix aquest paisatge esfereïdor no reconegut per les autoritats i, alhora, dóna les pistes necessàries per garantir un itinerari just per a totes les persones víctimes del periple policial]
Els darrers mesos, hem conegut la sentència que rebutja la demanda dels militants bascos Igor Portu i Martin Sarasola per les tortures sofertes a mans de la Guàrdia Civil i, d’altra banda, la negativa del Ministeri de l’Interior espanyol a obrir expedients als policies que van atonyinar les estudiants de València el mes de febrer passat. Estem davant d’un blindatge de la impunitat policial?
Ens trobem en un context d’impunitat, ja que qualsevol denúncia per tortura és rebutjada sistemàticament perquè es considera que la tortura no existeix a l’Estat espanyol. D’aquesta manera, es dóna carta blanca als cossos i les forces policials a l’hora d’aplicar maltractaments, no ja com a eina de lluita antiterrorista; sinó com a pràctica de treball quotidià. Fins i tot, sense un control per part dels càrrecs responsables d’Interior, l’exerceixen igualment a l’empara d’aquesta legalitat.
S’ha rutinitzat el maltracte durant els interrogatoris?
Està dissenyat per ordre policial, però també passa sense que calgui cap ordre. Així va succeir durant el desallotjament del centre social okupat Kukutza, a Bilbao. Es veuen imatges d’un comandament de l’Ertzaintza subjectant un agent que iniciava una càrrega contra els manifestants pel seu compte, tot desoint els seus superiors. Als jutjats, la resposta va ser la de sempre: es nega l’existència de la tortura i s’amenaça la persona de ser multada en cas que persisteixi en la denúncia.
No hi ha protocols d’actuació per impedir aquests episodis?
Falten instruments perquè no hi ha la voluntat política perquè existeixin. El Comitè Europeu per la Prevenció de la Tortura i Amnistia Internacional han demanat reiteradament l’establiment de protocols i que la formació en drets humans dels agents es doni com a part integral del seu currículum acadèmic. I no s’ha fet, una carència que respon a la manca d’interès de les autoritats. A Catalunya, per exemple, es va promulgar un Codi Ètic que el nou govern ha tirat per terra, la qual cosa no és casual, sinó absolutament intencionada i per motius polítics.
Sembla que les tècniques d’abús tendeixen a sofisticar-se. És així?
En el cas del Mecanisme Nacional de Prevenció de la Tortura (MNPT), l’únic instrument oficial existent, hem vist com saltava la T de Tortura i es convertia només en MNP. Això impedeix que el problema sigui visible i reforça l’esquema d’impunitat sobre el qual s’ha edificat el sistema policial. A més, tampoc queda clara la funció dels tècnics de l’MNP en relació a la del Defensor del Poble. Els reclusos als quals se’ls podia obrir una porta a la denúncia es troben amb persones que, simplement, es limiten a observar les condicions de les instal·lacions, en lloc d’esbrinar els abusos que s’hi produeixen.
Per què els càrrecs tècnics de l’MNP no faciliten les coses?
Depenen d’un sistema que s’ha reciclat com a mecanisme de pressió i de tortura, no pas de prevenció. És un contrasentit que visitin el pres a les dotze de la nit; això el desorienta i, després, serveix perquè els funcionaris actuïn contra ell. L’MNP mal utilitzat s’ha transformat en un nomecanisme.
També denuncieu que manté el règim d’incomunicació. És l’altra gran incoherència?
Exacte, perquè tenir una persona aïllada durant cinc dies sense cap contacte amb la seva família ni amb el seu advocat de confiança suposa un greu perjudici humà. El propi relator de les Nacions Unides sobre la tortura, Theo van Boven, ho assenyala als seus estudis.
El Protocol Garzón tampoc no és eficaç?
Si s’apliqués en tots els casos, seria positiu, però, curiosament, els tres jutjats que van demanar la incomunicació no l’apliquen. Una inoperància a la qual s’ha afegit la falta de recursos per desenvolupar-lo, com va succeir en el cas de la detenció de tres joves marroquins a Andalusia, acusats de pertànyer a una cèl·lula gihadista. Tot i que l’Audiència Nacional va requerir que s’enregistrés l’interrogatori, la comissaria ho va rebutjar amb l’argument que no hi havia càmeres.
Ha quedat en lletra morta, doncs?
Sí, perquè només queda registrat el que passa als passadissos, no a l’interior. I a més, les gravacions no contenen la pista d’àudio, tot i que se sap que la majoria de maltractes no deixen seqüeles físiques, sinó que es basen en intimidacions verbals. Sense àudio, no podem saber si el detingut rep pressions psicològiques durant els interrogatoris; de la mateixa manera que sovint es fan sense un advocat de confiança, fet que contradiu la llei d’enjudiciament criminal. Tot plegat palesa les irregularitats d’aquests sistemes de prevenció.
L’arquitectura judicial afavoreix aquest escenari d’excepció?
Ho demostra l’existència de l’Audiència Nacional, hereva del Tribunal del Orden Público (TOP), oficialment creada per actuar contra el terrorisme però que, amb aquesta coartada, persegueix la dissidència política i, a través de la incomunicació, instaura el maltracte. Cal tenir en compte que set de cada deu detinguts en règim d’incomunicació denuncien tortures, però, tot i així, només són el 10% dels casos recollits per la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura. Així doncs, parlem de 60 casos dels 600 comptabilitats, gairebé la meitat dels quals afecten moviments socials durant protestes i manifestacions al carrer.
La tortura està dissenyada perquè no es denunciï?
Depèn dels casos. D’entrada, es pretén denunciar, però el sentiment d’indefensió que suposa el fet que es retorni la querella amb una contradenúncia per atemptat contra l’autoritat fa que la persona s’ho pensi dues vegades. Sobretot tenint en compte que la paraula de l’agent té càrrega de prova. Finalment, les denúncies dels fets ocorreguts són una part petita. En el cas de les preses de Nanclares, per exemple, només quatre van formular denúncies per abusos sexuals, tot i que la sentència parla de quinze preses afectades.
En qualsevol cas, tots els indicadors revelen que el nombre de denúncies ha augmentat. Això significa que hi ha més abusos o que, tot i la por de denunciarlos, en general acaben presentant-se?
On hi ha un moviment associatiu fort, com a Catalunya, el País Basc o la comunitat de Madrid, es veu necessari denunciar perquè, tot i que judicialment serveix de poc, a nivell social ajuda a conscienciar la població. De tota manera, l’increment té molt a veure amb l’augment dels aldarulls de l’últim any. Si sumem les càrregues a la plaça de Catalunya de Barcelona, les de la manifestació de suport a Kukutza a Bilbao o les de les protestes per la visita del papa a Madrid, estem davant d’unes 300 denúncies, símptoma que la violència policial emergeix com a forma de repressió social.
Hi ha grups humans sobre els quals s’ha acarnissat la repressió?
El principal espai d’impunitat és la presó, on la majoria de reclusos no denuncien per la pressió dels funcionaris i per la manca d’informació sobre els drets que els emparen. De totes les denúncies presentades, només el 15% provenen d’aquest àmbit i molt poques dels presos d’origen immigrat, especialment exposats a aquestes circumstàncies.
Es crea una presó dins la presó?
Jo distingeixo “la tortura dins la presó”, de “la presó com a tortura”. És a dir: no cal que entrin a la cel·la a estomacar-te ni a regirar-te les coses. Simplement, el fet que, per ser pres, tinguis un sistema sanitari i una alimentació insuficients representa un maltracte. Cada any, a les presons espanyoles, moren 220 persones per aquests dèficits, la responsabilitat dels quals recau en les autoritats, que han de vetllar per la seva salut i permetre’ls una assistència lletrada. No fer-ho és un abús.
L’objectiu passa per desconstruir el marc legal que dóna peu a la impunitat?
Em donaria per satisfet si, almenys, es complís la llei, que preveu l’excarceració de les persones greument malaltes i la fi de la dispersió. El reglament penitenciari, en pro de la reinserció, estableix que els presos han d’estar el més a prop possible de la seva comunitat. I després caldria retirar la Doctrina Parot i altres mesures obertament inconstitucionals que permeten que les autoritats actuïn impunement. Els polítics han creat una marc d’actuació basat en la venjança que vulnera l’estat de dret.
Davant d’aquest context, què es pot fer?
La tortura és un problema sociopolític que només es resoldrà amb una resposta sociopolítica. Cal reconèixer que existeix per, després, activar la mobilització social, davant la qual els polítics hauran de moure fitxa amb el risc de perdre vots. Malauradament, encara avui, la tortura és rendible políticament per desmobilitzar la societat i encobrir el delicte. Quan deixi de ser rendible, i això passa per la pressió ciutadana, desapareixerà.
[Entrevista publica al 'Miralls' de la Directa 268 de l'11 d'abril de 2012]
Publicitat
Agenda
_0.jpg){kind=link}
