15-O, la guerra d'Itàlia
La manifestació del 15 d'octubre és va avançar a l'horari de convocatòria oficial. La plaça de la República estava a petar, de tota Itàlia havien arribat 800 autobusos.
La pancarta d'obertura -no oficial- deia: “Pobles d'Europa, alceu-vos!”. Just darrera la seguia l'oficial i hi deia “Canviem Europa per Canviar Itàlia”. Sota d'un sol tòrrid, desfilaven els del No al Tav de la Vall de Susa o els del Pont de Sicília, centenars de persones afectades pel terratrèmol de l'Aquila, treballadors, estudiants i precaris. “L'aigua no està en venda, l'aigua es defensa” cridaven els activistes del comitè per l'aigua pública, mentre, més al fons, un grup de joves preferia “ningú ens representa” o “nosaltres el deute no el pagarem”. La capçalera de la marxa tenia pressa per arribar al Coliseu, mentre la Plaça de la República continuava a vessar de gent, fins a les 5 de la tarda no es van començar a moure. Poc després va arribar la primera acció que trencava l'ambient festiu: un grup d'encaputxats assalta el supermercat “Elite” al carrer Cavour. Molts del manifestants semblen incòmodes amb els actes de sabotatge que durant el recorregut també assalten banques, agències de treball i mitjans de la policia i dels Carabinieri. El carrer de Cavour és un riu de gent, quan s'aixequen les flames d'un cotxe que crema a pocs metres del Largo Corrado Ricci on es concentren fotògrafs i càmeres de vídeo. Arribats a aquest punt, sembla entendre´s que la presència dels encaputxats és massiva i organitzada. Desfilen desenes i desenes de files de nois i noies vestits de negre amb la cara tapada i motxilles plenes. Algú els acusa d'arruïnar l'esperit de la manifestació. Ells responen: “ves-te'n a casa, burgés”. Tot seguit, fan irrupció al Museu del Fòrum romà per “reapropiar-se de cultura i patrimoni en venda”, expliquen cridant. Arriba l'eco d'unes explosions dortes, al carrer Labicana les flames cremen la seu del ministeri de defensa. Des del camió del sindicat Cobas s'acusa al “black block” de feixistes, de violents. Però la guerrilla no s'atura. Al carrer Merulana comencen els primers enfrontaments amb la policia que fins al moment no havia fet acte de presència, massa ocupada blindant el centre de la capital amb el consentiment dels organitzadors vinculats amb el centre-esquerra. A la cantonada amb el carrer Manzoni, els cotxes de la policia es llencen a tota velocitat contra les barricades que els encaputxats han muntat amb contenidors. El gas lacrimògen inunda els carrers al voltant de la plaça San Giovanni que està plena de gent. De sobte, la situació degenera: un centenar d'encaputxats i la policia d'endinsen a la batalla final davant de la basílica. Una guerra que dura hores, mentre el reste de manifestants prova d'allunyar-se'n i es troben bloquejats pels cordons policials i dels Carabinieri que segellen la plaça, evitant que ningú en surti. Mentrestant, els joves prenen com a objectiu les furgones dels Carabinieri, a una, que crema, algú hi escriu “Carlo Giuliani viu”.
Més enrere, partits i sindicats del moviment “no al deute”, van decidir d'evitar el recorregut oficial i així no portar centenars de milers de manifestants al cul de sac de San Giovanni. D'allà arribaven notícies greus: hi havia desenes de ferits a causa de les càrregues policials i furgonetes blindades llançades a tota velocitat contra els manifestants, càrregues contra un grup de “pacifistes” que intentaven apropar-se al cordó amb les mans alçades en mig dels avalots. La policia utilitzava aigua a pressió.
Unes hores més tard, desenes de milers de manifestants aconsegueixen arribar fins als autobusos que els porten a casa. Hi ha una sensació amarga a la boca de tots per “la manifestació arruïnada pels violents”, diuen molts. En un bar, allunyat dels manifestant la televisió emet el telenotícies vespre. El TG del centre-esquerra divideix els bons dels dolents, d'una banda els violents, de l'altra els pacífics manifestants que, fins i tot, han “aplaudit” la policia. Ningú esmenta les càrregues indiscriminades contra els manifestants, ni als qui han estat atropellats pels furgons blindats llançats contra la multitud, ni a les detencions arbitràries. Fora del bar, un grup discuteix, els comentaris més comuns diuen que els diaris i les televisions controlades per Berlusconi només llencen “merda” sobre els manifestants, tots anomenats, violents. Hi ha qui pensa que els avalots han desmuntat els plans polítics de les forces que volien donar una puntada de peu al president Berlusconi en vistes a un futur govern de centre-esquerra. El resultat és de 500.000 manifestants, 135 ferits i 32 arrestats. Avui, però, el problema d'Itàlia és com canalitzar la ràbia difosa entre formes polítiques de conflicte i d'organitzacions i, al centre de la reflexió hi ha aquella realitat política i sindical que no s'acontenta amb desfilades ni tampoc amb el ritual del “foc purificador”.

