Cinc obrers i un feixista

La mort de Fraga i l’indecent enginyeria mediàtica i política per imposar tones de silenci, amnèsia selectiva i oblit teledirigit sobre la seva implicació directa en la cruel nit de la dictadura franquista ha tornat a posar de manifest el fals conte de fades del frau de la transició política. L’estafa de voler passar pàgina sense llegir-la. Ni tan sols deixar-la escriure.

La lluita contra el poder, deia Kundera, és la lluita de la memòria contra oblit. I aquests dies, la guàrdia de korps del sistema ha adduït, per tota excusa, el respecte al mort. Banal argument. Qui ha respectat aquests dies Granado y Delgado, Puig Antich, Ruano, Grimau, els cinc de Gasteiz, els dos de Montejurra? Qui?

En a penes 48 hores, hem reviscut l’anomalia espanyola de la impunitat feta llei: la mateixa que presenta el botxí pràcticament com heroi. Però de totes les mentides abocades aquests dies, de la mixtificació i adulteració salvatge d’una història reiventada, la més severa i colpidora és la que ha proclamat Fraga com a ‘pare constitucional’ de la democràcia que sempre va combatre. La memòria que crema crida, però, tot el contrari: la única maternitat de la minsa democràcia que tenim és, precisament, de totes les seves víctimes.

Ho diem categòricament. Nosaltres. Nosaltres mateixes. Que no oblidem que som els fills dels que van perdre la guerra civil. Les filles de les obreres que Fraga mai va poder matar. I si les nostres mares ho van cridar ara fa 35 anys, nosaltres ens ratifiquem en la cadena de lluita de les que ens van precedir: fins en la mort et perseguiran les nostres memòries.