De Suïssa a Aiete passant per Loiola, claus polítiques per entendre el comunicat d'ETA

20 d’octubre de 2011. Els temps canvien. La implicació de la comunitat internacional per a una resolució pacífica i dialogada al País Basc, condensada dilluns passat en la Conferència realitzada al Palau d’Aiete, ha anat acompanyada, ahir mateix, per un comunicat històric d’ETA. Remés als diaris bascos Gara i Berria, l’organització armada basca anuncia “el cessament definitiu” de la seva activitat. El comunicat amplia la suspensió d’accions ofensives anunciat el gener passat, que ja incloïa el no cobrament de l’impost revolucionari.

La implicació internacional, l’aposta de l’esquerra abertzale i el comunicat d’ETA concreten el tercer intent negociador resolutiu en 13 anys: de Lizarra-Garazi a les converses amb l’executiu Aznar a Suïssa, passant per la negociació i el procés de Loiola que, el 2006, va estar a punt de fer irreversible el procés. El fet diferencial que ha marcat l’actual procés, però, ha estat l’aposta “unilateral i irreversible” de l’esquerra abertzale, sorgit d’un llarg procés de debat intern entre les 8.000 persones que composen la seva militància. D’aquell debat, el 2009, en va sorgir la ponència Zutik Euskal Herria, que es va materialitzar en els acords Lortu Arte (amb EA), en l’Acord de Guernica i en l’èxit municipal de Bildu.

Mapa inacabat del sofriment... i la impunitat
L’inici de la fi del conflicte armat anuncia també un temps futur de reconeixement, de reparació i reconciliació. I d’aixecar el vet definitiu i la mordassa de silenci imposada a totes les vulneracions de drets humans acumulades en 40 anys llargs. Rere cinc dècades de lluita armada, és prou sabut que ETA ha mort 829 persones,n'ha ferit 2.596 i ha realitzat 3.391 accions armades.

Però la majoria de la societat espanyola i catalana, fruit d’una política informativa deliberada i ancorada en la propaganda estatal, desconeix la dimensió real del sofriment –de tots els sofriments– viscuts al País Basc. Fruit de la repressió estatal el conflicte "del Nord" acumula en quatre dècades més de 30.000 persones detingudes, 16.000 empresonades i 7.000 torturades. I segons la Fundació Euskal Memoria, 470 morts contabilitzades a l’altra banda, 13 d’elles com a conseqüència directa de la tortura i 16 mortes a la presó. D’aquestes, segons dades compilades per l’activista dels moviments socials bascos Sabino Ormazabal, 122 van ser assassinades per forces de seguretat de l’Estat i 75 per grups ultres parapolicials. A les dades del sofriment acumulat per l’esquerra abertzale cal afegir un mínim de 666 persones ferides per la policia, 14 dones violades, 255 agressions ultres i 58 segrestades. En total, més de 1.037 actes de guerra bruta, als que cal afegir el balanç mortal de la dispersió penitenciària: 16 familiars en més de 400 accidents acumulats en 22 anys. Ahir nit, Fernando Jauregui, un dels periodistes antiterroristes estrella, comentava per primer cop, rere 22 anys, i en directe al plató de TVE: “sempre vaig saber que la dispersió era inconstitucional”. Temps de veritats negades, doncs, afirmades pels qui sempre ho havien negat tot.

No cal esclarir, però, que la impunitat política, mediàtica i judicial ha caracteritzat totes les trames de guerra bruta. La icona d’aquesta impunitat és el general Rodríguez Galindo, màxim comandament del museu dels horrors d’Intxaurrondo: de 75 anys de presó per l’assassinat en cal viva dels refugiats Joxean Lasa i Joxi Zabala només n'ha complert efectivament un 5%. Més sort va tenir Julen Elgorriaga, delegat del govern a Guipúscoa del PSOE. Condemnat pel mateix cas a 23.375 dies de presó, només n’ha complert 663; un 2,42% de la pena imposada –ratificada pel Tribunal de Drets d’Estrasburg– en plena revenja de barra lliure del “compliment íntegre de les penes”. Ahir, però, tant Zaptero com Rajoy anunciaven la victòria de l’estat de dret. Potser es referien als 33 guàrdies civils condemnats en ferm per tortures i posteriorment indultats tant pel PSOE com pel PP, des de mitjans de la dècada dels noranta.

20-N, nou escenari
Malgrat la no legalització de Sortu, malgrat la pervivència de la cadena perpètua que suposa la doctrina Parot –pendent de revisió al Constitucional–, malgrat el sever revés de la sentència pel cas Bateragune que manté Arnaldo Otegi i Rafa Diez –impulsors d’aquesta estratègia– empresonats, l’activació popular pel canvi social i polític, impulsada decididament per l’esquerra abertzale, continua endavant. Determinades enquestes ja anuncien per a Amaiur la victòria electoral, com a primera força al País Basc el proper 20-N. A Navarra, pura política d’Estat, l’arrelament i il·lusió generada pels nous temps ha provocat fins i tot l’impensable: que UPN i PP, rere una escissió traumàtica, concorrin plegats novament. Per evitar que Amaiur sigui la primera força electoral navarresa.

Una dècada de fal·lera antiterrorista
Entremig, des de 1998, l’Estat va desfermar una política repressiva d’apartheid, de clar tarannà maccartista, que va fer caure per la deriva antiterrorista drets i llibertats fonamentals. Fet i fet, el 2002 Financial Times anunciava un nou GAL, de caràcter judicial: no segrestava ni assassinava, però esmicolava drets civils, clausurava diaris impunement, decretava l’apartheid electoral i excepcionalitzava la dissidència, expandint els efectes multiplicadors de la por i anihilant garanties jurídiques, drets individuals i llibertats fonamentals. El veterà reporter català José Martí en va donar fe el 2002, després d’una conversa amb un responsable antiterrorista: “Del que es parla, em diu, és d’un GAL judicial molt més intel·ligent i sofisticat”. Què és? És el vist-i-plau que alguns jutges donen als atestats procedents de la policia i que s’emprén per dictar unes resolucions que condemnen sense proves. És greu. S’està vulnerant l’estat de dret.

Aquesta aposta repressiva va convertir el País Basc en el darrer estat d’excepció de la UE: tancament de cinc mitjans de comunicació, il·legalització de deu formacions electorals, proscripció del moviment juvenil basc, empresonament de la solidaritat antirepressiva i apartheid polític i social de l’esquerra abertzale. Fruit d’aquesta política, cal destacar que prop dels 730 presos i preses polítiques basques existents avui, 140 ho són per delictes exclusivament polítics.

Ahir, una piulada a Twitter certificava sintèticament, des de la dimensió informativa, l’anomalia de l’excepció basca. Xavier Urbano deia: “Pena no poder llegir demà la notícia ni a #egin ni a #egunkaria”. Mitjans de comunicació lliures que van sucumbir a l’embogida política antiterrorista de l’Estat espanyol, concretada en el "tot és ETA" parit per Baltasar Garzón. El procés de pau visualitzat aquesta setmana anuncia alhora, en l’hora d’Euskal Herria, el que hauria de ser la fi del darrer estat d’excepció a la Unió Europea.