Els baixos fons d'ahir i d'avui

L'obra Els baixos fons, que es pot veure al Teatre Nacional de Catalunya fins el 26 de febrer, és plenament vigent. Maxim Gorki va escriure aquesta peça l'any 1902, poc abans de la primera revolució russa del 1905, que reclamava millores substancials en el règim autocràtic tsarista, que abocava la majoria de la població a la misèria i l'esclavitud. A l'adaptació feta per Carme Portaceli i Albert Tola l'obra es trasllada a una andana abandonada del metro barceloní, on malviuen persones que s'han quedat sense feina i s'han vist abocades a viure al carrer després de perdre-ho tot. Els autors utilitzen recursos i elements contemporanis per bastir el clàssic: els saxofonistes, l'escenografia, la càmera lenta, el monopatí i un vestuari eclèctic amb un aire rus.

Han passat 110 anys des que l'autor rus va escriure Els baixos fons, però encara és més actual que mai, ja que com a la Rússia tsarista les diferències entre una minoria que ho té tot i una majoria cada cop més pobra, s'engrandeix progressivament. La societat de l'època no és gaire diferent a la societat capitalista actual, on sembla que s'ha perdut qualsevol humanisme i qualsevol compassió cap als que no tenen res, una idea que expressen diverses vegades els personatges, de diferents procedències socials i geogràfiques: “A la gent no li fa vergonya que tu visquis pitjor que un gos”, diu un d'ells.

Sense ser un manifest, l'obra capta i resumeix l'explotació que suportava el poble rus, un patiment que també es palpa ara als carrers del nostre país. Es tracta d'un compendi del seguit d'injustícies que va derivar en dues revolucions (la de 1905 i la de 1917). A l'adaptació que es pot veure al TNC, una de les dones llegeix a mode d'introducció un text que parla del moment actual, però a diferència de la Rússia de començaments de segle XX, ara mana la resignació i la passivitat. L'obra, però, no només parla de les diferències socials, sinó sobretot de com aquestes determinen com afronten les persones les seves relacions, la manera com es veuen a si mateixes, com viuen la vellesa, la compassió, la joventut o la mort. El missatge dual de l'obra mostra un equilibri compensat entre el nihilisme i l'esperança a través de les actituds i les sentències dels personatges.