Idrissa Diallo, morir al CIE

Walter Benjamin escrivia que només la memòria rescabala les vençudes. El 6 de gener, de matinada, empresonat i desemparat, sota custòdia però desatès, el jove guineà Idrissa Diallo va morir al CIE Zona Franca. Víctima negada del racisme institucional i nova osca mortal de la persecució estatal contra la pobresa, la seva història és la de tantes altres invisibles: fugint de la misèria, va arribar a les costes andaluses en pastera. Sense haver comès cap delicte, va ser reclòs al CIE de Melilla i transferit a Barcelona el 22 de desembre, a l’espera de ser expulsat d’un paradís fet infern. Sense bitllet de retorn ja.

No és la primera mort dins un CIE, on les denúncies per maltractaments, humiliacions i insalubritats s’acumulen, en un context en què cada any s’expulsen 50.000 migrants i que ha convertit l’estret de Gibraltar en la fossa comuna més gran de la Mediterrània: 18.000 persones hi han perdut la vida en vint anys.

Qui no coneix la mort coneix la deportació xenòfoba, via CIE, els camps de concentració moderns del búnquer racista de la UE, que només ens demostren que consentim i convivim quotidianament amb els murs de l’horror i l’excepció. A tocar de casa, el nostre Guantánamo barceloní. Llimb del no-dret, el no-lloc, les no-persones.

Urgeix desactivar i desmantellar la lògica excepcional de l’apartheid que deporta i alhora explota sense drets . I mentre els CIE romanguin oberts un sol dia més, caldrà vindicar la memòria, l’única que és capaç de deixar oberts els expedients que el poder vol tancar com si no hagués passat res. I sí que passa. S’ha escrit un crim, d’Estat. A Idrissa: no oblidem, no perdonem. Als seus germans empresonats: espereu-nos, estem arribant.