Rafael Chirbes, escriure a contrapèl
ÀNGEL FERRERO |
06/03/2012
A més de destacar pel seu posicionament crític amb l’evolució de la història espanyola recent, Rafael Chirbes és segurament una de les veus més sòlides de les lletres hispàniques actuals. Entre la seva ja extensa obra destaquen un seguit de novel·les emmarcades entre la Guerra Civil, el franquisme i la Transició: En la lucha final, La buena letra, Los disparos del cazador, La larga marcha, La caída de Madrid o Los viejos amigos. Tot i que defuig els mitjans i les entrevistes, aconseguim que ens rebi a casa seva, a Beniarbeig (Marina Alta, País Valencià), des d’on s’ha convertit en testimoni privilegiat -tot i que evidentment involuntari- de la depredació del litoral valencià. Precisament de la febre constructora parla Crematorio, la seva última novel·la i una de les que més ressò ha tingut, fins al punt que ha estat portada a la televisió.
Vas comparar Crematorio amb un fill a qui tens mania perquè va fer patir la mare durant l’embaràs
La vaig escriure molt desesperat. Crec que el llibre expressa això. No hi havia res del que veia que m’agradés, ni en mi mateix ni al meu voltant. Després d’això, he quedat en una mena d’abocador. Encara no hi ha res del que veig que m’agradi. Tanmateix, crec que Crematorio és la continuació de les altres novel·les, no crec que sigui cap pas especial. Potser hi ha més desimboltura. Dir: faré el que vulgui, com vulgui, amb llibertat total. Però crec que també em va passar això amb Los viejos amigos i, en realitat, amb totes les altres. Escriure La buena letra, una novel·la de postguerra al principi de la dècada dels noranta, quan es preparaven els focs artificials de l’Expo i les Olimpíades i tot era desmemòria, també implicava d’escriure a contrapèl.
Creus que el fet que Crematorio sigui una novel·la ha permès de recollir més bé que altres gèneres i mitjans totes les relacions que va generar el model econòmic espanyol basat en l’especulació immobiliària?
Jo crec que aquest és el mèrit de la novel·la: fer-te veure tots els punts de vista i, a més, fer-te’ls viure. Les novel·les et donen aquest miratge de vida, aquesta atmosfera d’un temps. Llegeixes la picaresca o Cervantes i es posa en moviment tota l’Espanya del XVI i el XVII. Tot i que hi ha cròniques periodístiques que són collonudes, tocades també per aquest aire diví i millors que moltes novel·les, la literatura té aquesta capacitat. A mi em deien que Crematorio és un llibre sobre la corrupció urbanística. Doncs no, no és cap llibre sobre la corrupció urbanística. És un llibre sobre l’estat de la nostra ànima al principi del SEGLE XXI. Almenys això és el que jo volia que fos. Tant de bo que ho fos.
Venint en cotxe des d’Alacant cap aquí es veuen veritables destrosses...
Et refereixes a allò de Gata? Allò de Gata de Gorgos trenca fins i tot la lògica del pelotazo immobiliari contemporani. Semblava que, sent a Europa i al segle XXI, ja no es faria aquest tipus d’urbanisme porqueria, però ja veus. Allò va ser un alcalde poca-vergonya que va donar l’autorització per a fer una cosa que, a sobre, està a mig acabar i abandonada. I que, segons sembla, no només no ha donat diners al poble, sinó que, a més, costarà una picossada als veïns.
Per què la gent va donar suport a aquesta bogeria? Ha triomfat el “capitalisme popular”?
És així. M’ha passat fins i tot a mi. Nosaltres teníem una caseta a Dénia i ens en van fer fora per un pla urbanístic. Hi van urbanitzar. I ens van donar diners. Per aquí, gairebé tothom tenia un hort amb dos tarongers i, de sobte, els donaven 20 o 30 milions, cosa que no haurien tret conreant l’hort tres segles. Així que, en aparença, ens van fer rics; uns, a la força i els altres, per avidesa. Després se’ls han gastat en un Toyota, en el casament dels fills o en putes. No ha estat cap procés d’acumulació primitiva de capital. Ha estat un espectacle de focs artificials. Un cop acabada la cremà, ha tornat la nit.
I ara que tot ha acabat?
Tothom és a l’atur. Baixes al bar i tothom és a l’atur. Amb elements inquietants, perquè, si escrius a Internet “collir taronges”, veuràs tot d’anuncis en polonès, romanès, búlgar... i que hi ha anuncis que diuen “s’admeten colles: búlgars, romanesos. Espanyols, absteniu-vos-en”. Això crea una expectativa esfereïdora a termini mitjà, perquè és l’origen de la xenofòbia. Ja he llegit al diari que hi ha hagut algun enfrontament, perquè les empreses donen feina als estrangers: els faciliten un camió perquè transportin les colles, els posen les caixes a prop (perquè cada caixa que omplen ells són vint cèntims, posem per cas, mentre que la dels espanyols són seixanta). Amb salaris de 10 o 15 euros al dia. Ara mateix es donen totes les condicions perquè passi el pitjor. I els sindicats, com en Cigronet, a la panxeta del bou, que ni hi plou ni hi fa fred.
Vas enllestir Crematorio l’any 2007. Un any després va esclatar la crisi financera. Crematorio descriu la cresta de l’ona. Ara l’ona ha romput.
Han dit que Crematorio és una novel·la profètica. Jo crec que no és profètica. Es tractava de donar, mirar, el que passava al teu voltant. Jo vaig venir a viure aquí l’any 2001 i moltes de les construccions que ara es poden veure no hi eren. Jo havia viscut els dotze anys anteriors a Extremadura, a Valverde de Burguillos, que és, continua sent, un poble blanc, lluminós, net, tot subvenció pura, jardins, façanes emblanquinades. Casa meva, d’una banda tocava a la plaça del poble i, de l’altra, al camp. Arribo aquí i em diuen que visc al camp. Però quin camp?, em preguntava. Cada matí apareixia a l’horitzó una altra grua, tot eren solars, carcasses d’edificis en construcció, soroll de formigoneres, de retroexcavadores, veia llums a tot arreu. Els dies que bufa vent sento el soroll de l’autopista, un zum-zum permanent. D’aquí va sorgir el paisatge de la novel·la.
Has estat molt crític amb Zapatero i el PSOE.
Mai no m’he cregut la socialdemocràcia espanyola. Vaig veure com es va construir als anys setanta i què han fet. Si tu mires totes les reformes reaccionàries que s’han fet a Espanya durant els darrers trenta anys, totes les ha fetes el PSOE, perquè el PP no s’hi hauria atrevit: des dels còmputs de jubilació fins als contractes temporals.
Zapatero va agafar una estratègia molt bona: excitar l’esquerra de boca. Matrimoni gai, paritat, avortament sense permís patern, pacifisme, anticlericalisme, republicanisme, memòria de la Guerra Civil, obertura de fosses. Esquerra excitada i extrema dreta esvalotada. Mitterrand ho va fer així, encantat que Le Pen pugés. Teníem oblidats els capellans i els de Falange. Doncs no, n’hi ha. Que vénen, quina por! Vots al calaix. Això ens deixa les mans lliures per a fer la política econòmica que realment volem fer: continuem amb el pelotazo immobiliari, l’amistançament amb la banca, les lleis d’impostos, es treu l’Impost de patrimoni, etc. Ah! I anem a la guerra, però dient-ne pau.
El pelotazo immobiliari ve de la Llei Boyer de lloguers, dels anys vuitanta, que va ser la que va activar l’especulació als centres de les ciutats, que els va buidar de vells i joves i els va convertir en matèria especulativa, que va fer pujar els lloguers i multiplicar el preu del sòl per deu, per quinze o per vint.
I en l’àmbit cultural?
S’ho van carregar tot. Ja als darrers anys de Franco començava a entrar la literatura dels exiliats. Hi va haver un moment en què la literatura dels exiliats formava el nucli de l’ametlla ideològica i ells es van encarregar de tirar-la a terra. Jordi Gracia diu que, quan els llibres dels exiliats van arribar, la gent ja estava ballant i el jovent volia altres coses. La movida i tot això. No, això va ser el que ells van potenciar: foragitar tota la cultura de la República i treure una cultura nova, la qual continuen pagant amb molta gratitud gent com ara Alaska...
...que ara és tertuliana de la Cope...
Tot això va ser pel fet de trencar amb aquestes arrels republicanes. No Max Aub, no el Sender d’Imán ni Azaña. El que cal fer és la movida, això és el que és modern. Jo recordo que me’n vaig anar al Marroc l’any 1977 i en vaig tornar el 1979. Havia deixat els amics amb l’espelma cantant L’estaca, de Lluís Llach, i, quan vaig tornar, estaven ficats a la movida cantant allò de mi chica en el hipermercado i l’Hombre lobo en París. Jo no entenia res, perquè no havia viscut el procés. Em veia com un marcià. Queden deu justos a Sodoma? A quin subjecte històric confiem el nostre futur? Qui és la classe obrera d’avui? En nom de qui escric jo i en nom de qui entrevistes tu? Jo no ho sé.
Hom parla del pessimisme de Chirbes.
Explico el que veig. Per exemple, les transicions a l’Amèrica Llatina des de les dictadures a les democràcies d’avui, a Xile o l’Argentina. He vist la gent al carrer i no podia deixar de pensar en nosaltres mateixos al carrer durant la Transició espanyola, com a peons utilitzats per les grans maquinàries. Tu pots plorar d’emoció en veure’ls al carrer demanant llibertat, però també de pena pensant que són com era jo fa trenta anys. Què se’n va fer, de tot allò, de tota aquella gent? Miro amb esperança i simpatia qualsevol iniciativa que surti, però, sens dubte, no crec que la polèmica sigui entre socialdemocràcia i Partit Popular.
UN ESCRIPTOR REALISTA
En una entrevista al diari Berria et vas declarar “escriptor realista”.
Hi va haver una campanya molt forta en temps del franquisme contra el realisme, la qual, en realitat, va ser una lluita política encoberta de lluita literària. Un grup demanava una literatura literària -en direm així-, mentre que d’altres demanaven una literatura de compromís social, la qual va ser ridiculitzada i es va prendre com a exemple de les pitjors obres. Han passat els anys i, d’aquelles novel·les literàries, no en recordem cap i, en canvi, unes quantes d’aquelles que eren de compromís encara les podem llegir: des de Marsé fins a Martín Santos, Pinilla o el millor dels Goytisolo. Era una lluita política. En realitat, totes les lluites literàries són lluites polítiques. Uns volien defugir el franquisme sense enfrontar-s’hi; d’altres volien superar-lo bo i enfrontant-s’hi.
Però aquest debat també l’hem tingut recentment...
Sí, el debat es repeteix ara i adés. Però la novel·la tampoc no pot ser pura consigna. La novel·la programàtica mai no reïx del tot. Hi ha alguna cosa a la literatura que és una visió del món, que va més enllà de la mateixa estratègia política. Hi ha tota una concepció del món que no és fàcil de resoldre amb una literatura de consigna, la qual acaba esdevenint una literatura benintencionada. Però, d’altra banda, resulten irritants els que no accepten que són fruit de les tensions del seu temps i es pensen que construeixen la seva obra només amb bastides literàries, com si el llenguatge, fins i tot en la seva recerca, pogués deixar de dir el que hi ha fora: sota les declaracions d’amor a la literatura com a valor suprem, els escriptors absorts en si mateixos la converteixen en una joguina banal. La literatura recull les il·lusions del seu temps, la sensibilitat del seu temps, no només la lluita política, sinó un tot que fa que llegim amb profit les grans novel·les. Una idea del món.
Parles de la literatura amb passió, però has decidit deixar l’escriptura...
Decidit no, jo no l’he deixada, m’ha deixat ella a mi. Sempre em passa: quan enllesteixo una novel·la deixo de ser escriptor. Jo mai no he estat escriptor professional.
Què entens per escriptor professional?
Que no tinc aquesta professió (l’escriptura), encara que hi pensi a tothora, gairebé sempre per absència (hom canta el que perd, que diria Machado). Em puc passar mesos en blanc (més ben dit, en negre). Quan enllesteixo una novel·la, no sé si n’escriuré cap altra. No sóc cap escriptor professional que es pensi que, havent enllestit una novel·la l’any 2009, necessita treure’n una altra per 2012 o 2014 i que tindrà 345 pàgines i parlarà de l’emperadriu Sissí.
Publicitat
Agenda
_0.jpg){kind=link}
