La nissaga Riera-Marsá darrere del desallotjament de l'habitatge 18-N

En el marc d’una convocatòria de l’Assemblea Indignada de Sants, el 18 de novembre passat, un grup de persones es va apropiar d’un edifici buit al barri d’Hostafrancs per destinar-lo a proporcionar un sostre a famílies sense recursos que havien estat desnonades feia poc. La iniciativa va ser molt ben rebuda entre el veïnat i va comptar amb el suport de la FAVB, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i diferents col·lectius i entitats del barri. L’immoble, construït durant els últims anys de l’era daurada del totxo, mai no va ser casa de ningú, ja que les obres es van aturar quan la promotora mallorquina NYALA 2006, impulsora de l’obra, va fer fallida l’any 2007 i va ser parcialment absorbida per l’entitat bancària balear Sa Nostra. Durant dotze dies, la casa del carrer Hostafrancs –que es va batejar com a 18-N, seguint la línia d’altres ocupacions indignades– es va omplir de vida. A l’edifici, es van crear set habitatges per acollir persones a l’atur i famílies amb canalla que havien estat expulsades dels seus domicilis recentment i no tenien recursos per accedir a una llar. L’espai també va funcionar com a dinamitzador cultural del barri i s’hi van oferir xerrades, recitals de poesia, projeccions i diversos actes. Dos mesos més tard, s’ha desvetllat qui hi ha darrere la tèrbola titularitat de la finca, una nissaga familiar multimilionària que va ser la responsable del desallotjament policial fulminant de l’edifici, el 30 de novembre passat.

El vals dels barris alts

Maria Eva Riera-Marsá, filla de la nissaga que controla NYALA 2006, es va presentar a la comissaria el 19 de novembre per interposar una denúncia per usurpació contra les persones que, el dia anterior, havien ocupat l’immoble situat al carrer Hostafrancs de Sió número 13.
L’empresària duia l’autorització del seu pare, Daniel Riera-Marsá Güell, que figura com a administrador de la finca, per sol·licitar el desallotjament immediat de les noves inquilines.
Eva Riera-Marsá Morillo, nascuda el 1968 a Palma, apareixia a les pàgines de societat de La Vanguardia el juny de 1987, en una crònica transcendental titulada “17 senyoretes de l’alta societat es van posar de llarg a la Font del Lleó”, on ella i les seves companyes de classe “van lluir les seves primeres gales de dona” ballant “un primer vals, quasi de conte de fades, on només hi va faltar el príncep”.
El febrer del mateix any, ella i les amigues van fer una desfilada de models de petit format que va “marcar les tendències de l’hivern 87-88”. En resum, Eva Riera-Marsá mai no va haver de patir per pagar el lloguer de casa seva.
La premsa barcelonina de l’època també va retratar el casament dels pares d’Eva Riera-Marsá, el 7 de juliol de 1967. “En la Real Basílica de la Merced se casaron la señorita Angelita Morillo Llobet y don Daniel Riera Marsá y Güell (…) Por último, el matrimonio marchó a varios países de Europa y, a su regreso, visitarán las islas Madeira”. Sis mesos després, va néixer la filla. La família es va establir a Mallorca i Daniel i el seu germà Esteban es van dedicar als negocis del maó.
A principis de la dècada passada, la família Riera-Marsá va aconseguir l’autorització de l’Ajuntament de Vejer de la Frontera (Cadis) per construir dos hotels de luxe a la platja d’El Palmar, un indret privilegiat del litoral gadità. La decisió va generar l’oposició del veïnat, de grups ecologistes i d’alguns regidors del Partido Andalucista i IU. Ecologistas en Acción va criticar l’autorització: “De nou, el poder financer, en aquest cas el grup mallorquí Riera-Marsá, ha aconseguit la requalificació d’un sòl no urbanitzable per mitjà d’un conveni urbanístic”. Diuen que el somni d’encimentar l’espai va sorgir quan el tiet d’Eva, Esteban, es banyava a la platja. Es veu que se’n va encapritxar tant que no va parar fins que la va comprar. Però el complex va quedar a mig construir, ja que la família va abandonar el projecte per falta de fons l’any 2009, quan va esclatar la bombolla. El Diario de Cádiz comentava: “L’aventura d’Esteban Riera-Marsá a la costa de Vejer, que ha durat vuit anys, ha estat un llast per als seus comptes i li ha provocat un forat de quinze milions d’euros, letal per a qualsevol pla de viabilitat empresarial”. L’esplendor de la branca mallorquina de la saga Riera-Marsá, doncs, es troba en hores baixes. De fet, sembla que s’han arruïnat i no se sap si això suposarà la fi d’una de les dinasties més poderoses de la burgesia catalana del segle xx, una autèntica nissaga de poder que va emergir d’entre les tenebres de la postguerra.

L’origen del patrimoni familiar

La fortuna de la família Riera-Marsá va ser amassada per Nicolás Riera-Marsá (l’avi d’Eva) i el seu germà Federico, que va esdevenir l’autèntic patriarca de la família. Un cop acabada la guerra, va catapultar els seus negocis i es va convertir en un dels industrials més notoris de la primera etapa del franquisme. Les Industrias Riera-Marsá, fundades per la parella de germans el 1940, van ser una de les empreses afectes al règim de més anomenada. Es van encarregar de la producció i la distribució de productes alimentaris a gran escala. Per exemple, fabricaven la marca de llevats i flams Royal. A la dècada dels 60, amb el desenvolupisme i l’arribada nord-americana, el patrimoni i la influència de Federico Riera-Marsá van augmentar. La seva empresa es va associar a la transnacional nord-americana Standard Brands i, posteriorment, a Nabisco, actualment absorbida per Kraft. Federico també va ser president de l’Associació de Codificació Comercial (AECOC) entre 1984 i 1996. Com molts altres personatges il·lustres de l’època –Josep Lluís Núñez, Juan Antonio Samaranch i companyia–, Riera-Marsá va voler participar de l’explosió especulativa que es va produir al cinturó industrial de Barcelona als anys 60 i 70 i va ser especialment actiu a Montornès del Vallès.

Un patriarca filantrop

El projecte de la construcció d’un polígon industrial enorme a Montornès, on es van instal·lar més de cent fàbriques, va concloure el 1965 quan es va inaugurar –amb bisbe i tot– la Ciudad Riera Marsá, una colònia fabril de 5.000 habitatges per als treballadors i les treballadores situada al marge del riu Mogent, prop del barri de Can Parellada. El magnat va fer aixecar un barri de 1.000 hectàrees, amb una urbanització de torres pels càrrecs directius al turó de les Tres Creus. Però, pel que sembla, l’intent de reintroduir el paternalisme patronal vuitcentista als anys 60 no va quallar i, actualment, la zona està degradada i presenta un dèficit important d’equipaments urbans. Home profundament religiós, quan es va jubilar, Riera-Marsá va voler “apropar-se a Déu” i va participar en obres de caritat; concretament, durant dos anys, va presidir el Banc dels Aliments de Barcelona, institució benèfica que recull la producció sobrera d’algunes indústries alimentàries per repartir-la entre la gent més necessitada a través de les parròquies. La fundació, però, no trenca amb el model de solidaritat totalment vertical i podríem arribar a argumentar que opera com a instrument rentaconsciències de l’alta burgesia catalana. Federico mai no concedia entrevistes i rebutjava sortir a les fotos, tot i que en una ocasió va fer una síntesi extraordinària de la seva biografia: “Una cosa és el que fa la teva mà esquerra i una altra cosa el que fa la dreta”. Va morir el 2008 a Barcelona a l’edat de 91 anys, “confortat amb els sants sagraments i la benedicció apostòlica”.